Early Birthplaces

La planta siderúrgica “Gute Hoffnung“ a Sterkrade

Al segle XVIII, la regió del Ruhr està dividida en un munt de petits territoris. La concepció econòmica preponderant de llavors, el mercantilisme, preveu per a cada petit estat independent un desenvolupament econòmic autàrquic continu. D´aquesta manera, per exemple, les matèries primeres han d´utilitzarse i elaborar-se en el propi país.

La primera planta siderúrgica de la regió, la de St. Antony, es troba a la zona de Vestes Recklinghausen – governada per l´arquebisbe de Colònia- en un punt de trobada de tres països just fent frontera amb el Comtat Kleve (prussià) i amb l´abadia independent d´Essen. En el moment en què es posa en funcionament, també resulta interessant per al Comtat prussià veí –el Comtat de Kleve- erigir una planta siderúrgica.

El 1782, la planta siderúrgica “Gute Hoffnung“ a Sterkrade torna a posar-se en funcionament, sota la direcció de l´antic arrendador de la planta de St. Antony, Eberhard Pfandhöfer. La planta consta d´un alt forn amb forn d´aire, moldejadora i un dipòsit de carbó i un altre de mineral de ferro. Es tracta d´un alt forn de carbó de llenya amb un ventilador que, com el de la planta siderúrgica de St. Antony, està accionat pel corrent de l´Elpenbach. El 1786 hi ha 15 persones treballant a la planta; el 1794 ja en són 80.

Gairebé deu anys més tard, el 1791, també al tercer territori del veïnat de l´abadia d´ Essen es posa en funcionament una planta siderúrgica amb el nom de “Neu-Essen“. La propietària de la planta -situada prop del riu Emscher- és Kunigunde, l´abadessa del principat, que col·loca Gottlob Jacobi com a director de la planta. El pare de Jacobi havia dirigit la planta de Sayn, a prop de Coblença.

Amb això, hi ha tres plantes siderúrgiques veïnes, a pocs kilòmetres l´una de l´altra, que es disputen els minerals i els combustibles. Dues de les plantes aprofiten fins i tot el mateix corrent d´aigua per tal d´accionar el ventilador. La competència entre les plantes origina problemes en la producció. Després de la mort de Franz Ferdinand von Wenige, el fundador de la planta siderúrgica de St. Antony, el 1793 els seus hereus venen la planta a l´abadessa del principat d´Essen. Aquesta l´arrenda en un primer moment, i posteriorment deixa que l´exploti Jacobi, el director de planta. Després de la dissolució dels territoris eclesiàstics en el marc de la secularització a principis del segle XIX, el 1805 l´abadessa ven les seves participacions d´ambdúes plantes als germans Franz i Gerhard Haniel, que conjuntament amb Gottlob Jacobi s´encarregaran de la planta. Mentrestant, després de la bancarrota de Pfandhöfer, la planta Gute Hoffnung passa a la família Krupp, d´Essen. Aquesta família, però, vol retirar-se de la producció de ferro cru. El 1808, la vídua Helene Amalie Krupp ven la planta al cunyat de Haniels Heinrich Huyssen, que introdueix la planta en una empresa comú. Així, el 1810 s´associen sota el nou nom empresarial “Hüttengewerkschaft und Handlung Jacoby, Haniel und Huyssen“ (Sindicat de plantes i comerç Jacoby, Haniel i Huyssen) les tres plantes siderúrgiques del veïnat. D´aquesta empresa en sorgirà posteriorment el consorci internacional “Gutehoffnungshütte”