Farga/ Antics alts forns
Les fargues a Catalunya produïen ferro cremant òxid de ferro i carbó de llenya en un forn d´afinament. Els dos factors tècnics importants que van contribuir a l´evolució del sistema, denominat “forn de fosa català“, van ser el revestiment de les parets internes de l´alt forn amb xapa de ferro i la substitució de la manxa per un ventilador d´aigua i aire (l´anomenada "Trompa dels Pirineus") cap a finals del segle XVII. En cinc o sis hores, en una farga podia produir-se una massa porosa de ferro espès d´aprox. 150 kg. El procés tenia lloc de forma continua, i el foc no s´apagava mai. D´aquesta manera, una farga clàssica podia produir aproximadament 600 kg de ferro al dia. A partir del segle XVII i fins al segle XIX, el procés va adoptarse a l´Europa Occidental. En totes les fargues va introduir-se amb èxit aquest mètode per a la producció de fosa mal·leable. La indústria es trobava a ambdúes parts dels Pirineus, ja que aquesta regió era rica en jaciments de mineral de ferro i de carbó de llenya.
Les fargues han passat de moda
Per què va haver-hi un retrocés i posteriorment va prescindirse del mètode català?
Un factor clar va ser la industrialització. L´antiga tècnica no podia seguir el ritme de la creixent demanda de ferro. Les fargues es van tancar i cap a finals del segle XIX pràcticament havien desaparegut. Van ser substituïdes per alts forns i per altres procediments siderúrgics.
Un altre factor va ser una xarxa de comunicacions insuficient, que dificultava el transport de grans quantitats per les regions muntanyenques. I no oblidem la introducció de ferro d´altres regions: en venia tant, que algunes fàbriques catalanes van limitarse a refondre només el ferro colat que venia de fora. Un exemple d´això son les fargues de Darnius, que cap a l´any 1844 ja pràcticament només es dedicaven al ferro que que es desembarcava als ports de Palamós i Roses.
